OpinióPremsa

Diguem prou! Organitzem-nos!

By 13 julio 2021No Comments

Pep Ribes

Estic cansat i tip de sentir paraules com “maricón” “negro de mierda” o “panchito”. Cansat del relat que afirma que tots som iguals, quan cada setmana tenim mortes per violència de gènere, atacs racistes o contra la comunitat LGTBI, on fa pocs dies vam partir l’assassinat del Samuel. Cansat que es normalitzi el discurs polític feixista contra certs col·lectius sense que passi res en una societat, l’actual, on el discurs de l’extrema dreta està calant en part. I no: els immigrants no són lladres, les dones no provoquen i els gais no són uns desviats. I sí: estic empipat, massa, i soc dels que lluitarà, com porto fent molts anys, per no fer cap pas enrere, per no perdre cap dret de la comunitat LGTBI, que tant ens ha costat de guanyar. I ser més que mai antifeixista.

Aquest repunt del discurs de l’ultra dreta, i la connivència d’altres, sobretot la complaença d’una part dels mitjans de comunicació, les constants agressions masclistes (un mal de fa massa anys), racistes i homòfobes ens posen en alerta màxima. I no només això, sinó que ja es veu qüestionada la llibertat d’expressió, com ho mostra les amenaces de VOX a l’editor de la revista El Jueves de la setmana passada. Per això cal dir prou! No ens tindran submisos.

Coincideixo al cent per cent amb Vicenç Partal, en el seu article editorial a Vilaweb del 7 de juliol, “Brandar la bandera espanyola“. Reprodueixo el que més ens ha de quedar gravat: “la resposta és ben simple: això que veiem és el nacionalisme espanyol que creix sobretot entre els joves, convertit en l’antídot violent i agressiu contra qualsevol forma de diferència i de pluralitat. Qualsevol. I descaradament violent, perquè beu de la font d’una cultura política, el nacionalisme espanyol, que ha estat, és i serà sempre profundament autoritari, supremacista, racista i masclista” I malauradament aquest nacionalisme espanyol no és exclusiu de l’extrema dreta.

Més enllà del relat d’odi també trobem un altre factor que cal tenir en compte, un jovent amb poca autoritat i límits, en el moment de més precarietat, debilitat de vincles afectius, aïllament, que fa que tot els doni igual i creguin que fer mal està bé. Hem de replantejar-nos seriosament reestructurar l’educació en valors. Trencar amb aquesta cultura masclista perquè han de tenir clar que mai són moltes les reivindicacions feministes, sexuals o racials. Us recomano la lectura de l’article d’opinió “La joven jauría“, de Joana Bonet, publicat a La Vanguardia el 10 de juliol passat.

Espero que no haguem d’arribar a la situació de finals dels 80, inici dels 90 del segle passat, quan els caps rapats nazis (no confondre amb els skinheads no polititzats) anaven a la caça del punk i el maricón “sidoso”. La resposta va ser contundent, altres tribus urbanes, els primers grups anti-feixistes i persones més bel·ligerants de moviments socials, també LGTBI, jo un d’ells -no me n’amago- vàrem respondre contundentment. Resultat: els nazis, com a tribu envalentida, van desaparèixer durant una bona colla d’anys de molts pobles i ciutats, sobretot del cinturó barceloní. Espero que en ple segle XXI això no sigui necessari. Però als nous “matons” que ara estant envalentits, caldrà d’alguna manera posar-los a lloc. Hem de ser valents, i ja sé que sona una mica bel·ligerant, però jo no penso posar l’altra galta. Hem de seguir denunciant, sí. Hem de creure en la justícia, sí.

Pel que fa al col·lectiu LGTBI -el meu i un dels més perjudicats-, cal exigir sense dilacions i amb urgència que el Govern faci un repàs de dalt a baix de la Llei 11/2014. És imprescindible exigir la ràpida aprovació real del que ha de ser el règim sancionador, perquè mossos i jutges actuïn amb rapidesa. No més impunitat, toca reacció. Més enllà de Catalunya, al govern espanyol també li toca reformular els continguts LGTBI i, de manera urgent, tornar la confiança en les forces de seguretat de l’Estat -cosa difícil- i, sobretot, fer una ràpida depuració dels tics “feixistes” dels tribunals de justícia. Perquè sí: desconfio de la justícia i de la imparcialitat de les forces i seguretat de l’Estat, sempre sota sospita, que provoquen que la majoria de persones atacades o assetjades no denunciïn, convençudes que no servirà de res. Ja ho va dir el periodista Rubén Serrano: “No només és pel trauma de reobrir la ferida, sinó perquè qui cuida el ramat és el llop”.

Ara no puc estendre’m més… parlaria sobre Hongria i els països de l’antiga Unió Soviètica on els nostres drets estan amenaçats ara més que mai. O el que penso d’Ayuso i la seva deriva feixista. O la doble cara del PP aquí o votant a Europa temes LGTBI. O del govern de Múrcia, etc. I tant a dir.

Que no caigui en sac foradat, ara més que mai rebel·lem-nos, unim forces; tribus urbanes, grups anti-feixistes, feministes, entitats de defensa dels Drets Humans. Junts som imparables. No passaran!